jump to navigation

“El juego del ángel” absent en català per Sant Jordi 21/Abril/2008

Posted by serendípies in Hàbits culturals, Recursos d'informació.
Tags: ,
add a comment

Seria del tot normal que un llibre que s’espera que sigui un èxit escrit per un autor de Segòvia i editat a Madrid no tingués una edició catalana per Sant Jordi. És una cosa normal.

Ara bé, el que no sé si és normal, paranormal o senzillament mala llet és que “El juego del ángel”, un llibre escrit per un autor català, editat per una editorial catalana (Planeta) i que fa la posada de llarg durant Sant Jordi, el patró de Catalunya, no tingui una edició catalana.

Són d’aquelles coses surrealistes que passen en un país anormal, coses que a més a més, dificulten la política d’adquisicions de les nostres biblioteques perquè clar, davant la pressió dels nostres lectors haurem d’adquirir quant abans millor centenars d’exemplars d’aquesta obra, però el mercat –que suposadament es basa en la demanda- només ens facilita de moment la versió original castellana. Fins el dia 29 de maig no podrem disposar de la corresponent traducció. Les biblioteques que s’ho puguin permetre podran comprar exemplars en castellà i, més tard, en català. I vet aquí, doncs, com les biblioteques –que si a Catalunya han tingut algun paper és precisament és de la difusió de la cultura catalana- quedem captives de decisions “polítiques” de les grans editorials. I dic “polítiques” perquè no hi ha cap motiu ni tècnic ni econòmic que justifiqui aquesta decisió ja que sabem que l’edició en català vendrà amb escreix els exemplars que es publiquin.

Em pensava que ja havia passat a la història allò de què les traduccions catalanes sortien molt més tard i eren més cares. Ara només portem una mica més de 30 dies de retard -suposo que hauria d’estar content-.

El més curiós, és que fa poc el Gremi d’Editors de Catalunya publicà un informe on es recull que només el 18’80% dels enquestat estava llegint un llibre en català, mentre que el 77’20% ho feia en castellà. A partir d’aquí ja tenim la polèmica servida i els laments per la mala situació de la cultura en català i tots a córrer cap el Palau Marc –seu de la Conselleria de Cultura- a demanar campanyes i suport al llibre en català. S’ha preguntat mai el Gremi quina part de responsabilitat tenen els seus membres si els llibres que més es llegeixen, i que ells decideixen com i quan es publiquen, no estan disponibles en català de forma immediat i poden ser més cars?. És més, amb aquestes obres que tiren tants exemplars s’han plantejat que fins i tot podrien guanyar un pèl menys i vendre’ls més barats per fer, també, país?. Això mai, no fos que se’ls acusés de “discriminar” el castellà. I naturalment, en tot cas que ho pagui el Govern.

Fixeu-vos també quan tinguem l’edició en català, si la trobeu fàcilment a la llibreria. He fet aquesta observació amb la darrera obra del Follet i només entrar a les grans llibreries veus piles i piles d’exemplars en castellà i normalment, en una segona fila més amagada, trobes, per fi, l’edició catalana. I això tampoc es justifica per cap estadística, el mateix estudi del Gremi d’Editors diu que el 93’9% dels enquestat poden llegir sense dificultat un llibre en català.

Què passa, doncs? Que pel que es veu queda malament que un client pregunti si un llibre el tenen en castellà i en canvi resulta la cosa més normal del món que un client hagi de preguntar si aquella obra la tenen en català.

Aprofito per dir, per si havia algun dubte, que el llibre el llegiré en castellà perquè sempre que puc trio la versió original –si l’entenc vaja- però em repateja que una política comercial determinada m’impedeixi d’adquirir un llibre en català en les mateixes condicions que una obra en castellà. Més si parlem d’un autor català i d’una editorial catalana.

En contra de la informació digital 18/Abril/2008

Posted by serendípies in Dret de la informació, Recursos d'informació, biblioteques digitals.
Tags: ,
2 comments

Haig de dir que encara em sorprenen les actituds d’algunes persones que no acaben de veure clar que es facin esforços per penjar el màxim d’informació possible a Internet. A tall d’exemple, en la notícia de presentació del dipòsit de tesis de la UCM encara podíem llegir aquest comentari: Este tipo de iniciativas es una vergüenza. Con estas cosas, los profesores de otras universidades tienen que estar todo el rato comprobando que sus estudiantes no copien la información de tesis de otras universidades, y los alumnos tienen forzosamente que crear material nuevo nunca antes desarrollado para sus tesis en lugar de reutilizar tranquilamente documentación que le ha prestado alguien “anónimo” de otra universidad. Lo único que van a conseguir es que algo tan fácil como escribir una tesis para que te den el título se convierte en una compleja tarea de investigación de varios meses consecutivos tanto para el alumnado como para el personal docente. Así ya sí que no sé cuándo voy a acabar la carrera.

No és la primera vegada que sento aquest tipus de comentaris. Gent que no vol penjar la seva tesi per por al plagi. Personalment penso que el millor que em podria passar no és que algú em citi, sinó que em plagiï, és a dir, que consideri que el text és tant bo que me’l roben i se’l fan seu, però això és un altre tema.

M’imagino que aquest tipus de persones també prohibirien les revistes electròniques, els llibres electrònics, etc. no fos cas que també es copiessin en una tesi. I ja posats, perquè no anul·lar també la publicació dels suports impressos. Què és pensen, que el plagi és una cosa nova? Els nostres magatzems estan plens de tesis doctorals plagiades, el problema és que no ho sabem perquè és impossible detectar-ho si no disposem de suports electrònics. Ara és molt més fàcil trobar un plagi. El plagi no és un tema nou.

Diu aquesta persona en aquest comentari “los profesores de otras universidades tienen que estar todo el rato comprobando que sus estudiantes no copien la información de tesis de otras universidade”. Cony, amb perdó, i no és obligació del professor està al cas de tot el que es publica sobre la seva especialitat?. El problema és que encara hi ha professors que des del punt de vista informacional són incapaços de crear-se sistemes d’alertes que els informin de les novetats de les seves especialitats. En el món analògic, clar, vivien més tranquils. Amb la informació digital pel mig, la ignorància d’aquests coneixement es fa més patents.

Bolonya i les biblioteques universitàries 16/Abril/2008

Posted by serendípies in Biblioteques universitàries, Espacio Europeo de Educación Superior.
add a comment

En l’anterior entrada havíem reflexionat sobre com l’anomenat procés de Bolonya transformarà els estudis que actualment cursem els bibliotecaris-documentalistes. I com es veurem afectats els serveis prestats per les biblioteques universitàries?. Aquí només puc expressar la meva opinió, les biblioteques hi tenen una gran oportunitat. En un model clàssic d’ensenyament universitari: aules massificades, aprenentatge amb apunts, exàmens memorístics, etc. la biblioteca només podia oferir uns serveis molt concrets: sala d’estudi, lleixes amb bibliografies recomanades, apunts de professors i exàmens, etc. La imatge de centenars d’estudiants fent colzes aprenent una lliçó teòricament hauria de desaparèixer. Si Bolonya s’apliqués com cal estaríem parlant d’estudiants que fan treballs en equip, que discuteixen, que resolen problemes o supòsits pràctics, que busquen informació i l’elaboraren…. al meu entendre un petit paradís. Aquests etudiants “nous” necessitaran sales de treball en grup, accés a informació electrònica, formació en recerca d’informació, etc. És a dir, canviaran els espais de les nostres biblioteques i els serveis. Clar que farem préstec de llibres, però també caldrà que formem els estudiants en l’ús de la informació (que bàsicament és electrònica). Naturalment que la gent continuarà “empollant” però també necessitaran sales de treball en grup.

La idea de la biblioteca universitària com a CRAI (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació) no és nova, certament. De fet la LOGSE pretenia implantar un model similar a l’educació secundària, però va fracassar. Entre d’altres motius per la falta de recursos com una bona xarxa de biblioteques escolars. Actualment, però, tenim unes bones biblioteques universitàries i sobretot, uns bons professionals. La pregunta és si tothom té clara la necessitat d’implicar-nos en els objectius de la nostra universitat i posar-nos a la seva disposició, participar en el procés d’aprenentatge de l’estudiant i les necessitats de recerca dels professors.. La universitat canviarà i nosaltres també. Certament no podem anar més ràpids que la nostra organització, però en tot cas mai enrera.

Què és un CRAI?