SerendiBib : serendípies bibliotecàries

Aquests dies se celebra a Barcelona el congrés de la Associació Europea d’Universitats (EUA). Més de 300 representants d’universitats i rectors es troben a la capital de Catalunya per tractar el que segurament és un dels reptes més importants dels darrers anys per a la universitat, l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Les bases de la definició d’aquesta integració del sistema universitari europeu es coneixen habitualment com el procés de Bolonya. Fa temps que s’està generant al voltant d’aquest procés tota una sèrie de debats i qüestions. Els estudiants catalans, per exemple, han protagonitzat manifestacions en contra d’alguns aspectes del pla; el rectors catalans reclamen més diners per fer el canvis. Però, què és Bolonya i com ens afecta als professionals? quina posició haurien de tenir les biblioteques universitàries?.

Un interessant debat es va poder veure el dijous a TV3 al programa la Nit al Dia i que està disponible a la xarxa.

La intenció dels governs europeus, plasmada en diferents documents acordats el més destacat dels quals és la Declaració de Bolonya, treballa bàsicament sobre tres eixos: harmonització de les titulacions; mobilitat estudiantil i millora de la qualitat de l’ensenyament universitari. Els dos primers aspectes són els que menys discussió han comportat, és necessari que un títol català, per exemple de biblioteconomia serveixi a tots els efectes a Praga, i a l’inrevés, i la mobilitat dels estudiants és ja una realitat en part des de fa temps a través de les beques Erasmus.

La qüestió fonamental en aquest procés és el canvi de mentalitat que es vol fer en allò que respecta a la forma d’ensenyar. S’estan revisant els programes, s’estan revisant les titulacions, s’estan revisant les metodologies docents. És de tots coneguts que l’actual diplomatura de Biblioteconomia i Documentació i la Llicenciatura en Documentació desapareixen com a tals i passaran a ésser el mateix grau de quatre anys amb una càrrega docent de 240 crèdits. A partir d’aquí existirien una sèrie de màsters oficials que han de permetre formar de manera més específica els futurs graduats. El procés no ha estat fàcil. Si el model majoritàriament assumit a Europa ha estat la distribució de la formació en cicles de 3+2 (tres anys de grau + 2 anys de màsters), com que Espanya continua essent diferent va optar finalment pel 4+1/2 (quatre anys de grau més 1 o 2 anys de màster). Tampoc s’ha resolt una veritable integració docent i, si bé es continuaran formant bibliotecaris-documentalistes amb títol universitaris oficials, els estudis arxivístics no s’han incorporat a la “nova titulació”, Tan difícil hagués estat optar per un model d’un grau de tres anys per formar professionals generalistes en la gestió de la informació a biblioteques, arxius i centres de documentació i complementar-ho amb màsters d’1 o dos anys específics en biblioteca pública, arxius patrimonials, biblioteques universitàries, etc.?

Actualment tenim un model que obliga a destinar un mínim de cinc anys per formar llicenciats en Documentació (3/4 + 2) i per rebre una formació especialitzada en gestió d’arxius, a falta d’una titulació oficial, cal accedir al Graduat Superior en Arxivística i Gestió de Documents (2 anys) després de tenir igualment una titulació universitària.

La societat ens demana especialistes en gestió d’informació. Certament en l’època analògica els suports podien separar els àmbits de l’arxivística, la biblioteconomia i la documentació. En l’era digital, on tenim informació digitalitzada aquesta divisió entenc que queda molt difusa i segurament podem trobar més punts en contacte que no pas insistir en les diferències.

A l’hora de proposar titulacions i plans d’estudis, els nostres responsables haurien de plantejar-se la qüestió també des del punt de vist de cost social de les seves decisions. Allargar les titulacions (com el model 4+1) que finalment s’imposarà és més car en termes de finançament de la universitat però també en termes de l’anomenat cost d’oportunitat dels estudiants. Si estem un any més a la universitat “perdem” possibilitat de guanyar diners. Les estadístiques demostren que el problema no es tant el preu de les matrícules com els diners que perd l’estudiant a l’estudiar i no treballar.

En el cas dels nostres estudis, no només se’ns allargarà la formació bàsica (grau) en relació als nostres companys europeus sinó que a més a més s’ha estat incapaç d’integrar els estudis arxívistics en la mateixa titulació. Val a dir que cursos els estudis d’arxivística actualment costa uns 3.500 euros cada curs, quantitat que l’estudiant haurà de pagar directament a més a més del cost d’oportunitat.

Personalment crec que s’ha perdut una oportunitat d’or per solventar els problemes de gestió de la informació de les institucions i les empreses fent un esforç per oferir professionals amb una formació bàsica comuna en biblioteques, arxius i centres de documentació i amb els corresponent màsters oficials (a preus públics) que permetin una especialització en l’àmbit escollit.