“El juego del ángel” absent en català per Sant Jordi 21/abril/2008
Posted by serendípies in Hàbits culturals, Recursos d'informació.Tags: mercat editorial, política d'adquisicions
add a comment
Seria del tot normal que un llibre que s’espera que sigui un èxit escrit per un autor de Segòvia i editat a Madrid no tingués una edició catalana per Sant Jordi. És una cosa normal.
Ara bé, el que no sé si és normal, paranormal o senzillament mala llet és que “El juego del ángel”, un llibre escrit per un autor català, editat per una editorial catalana (Planeta) i que fa la posada de llarg durant Sant Jordi, el patró de Catalunya, no tingui una edició catalana.
Són d’aquelles coses surrealistes que passen en un país anormal, coses que a més a més, dificulten la política d’adquisicions de les nostres biblioteques perquè clar, davant la pressió dels nostres lectors haurem d’adquirir quant abans millor centenars d’exemplars d’aquesta obra, però el mercat –que suposadament es basa en la demanda- només ens facilita de moment la versió original castellana. Fins el dia 29 de maig no podrem disposar de la corresponent traducció. Les biblioteques que s’ho puguin permetre podran comprar exemplars en castellà i, més tard, en català. I vet aquí, doncs, com les biblioteques –que si a Catalunya han tingut algun paper és precisament és de la difusió de la cultura catalana- quedem captives de decisions “polítiques” de les grans editorials. I dic “polítiques” perquè no hi ha cap motiu ni tècnic ni econòmic que justifiqui aquesta decisió ja que sabem que l’edició en català vendrà amb escreix els exemplars que es publiquin.
Em pensava que ja havia passat a la història allò de què les traduccions catalanes sortien molt més tard i eren més cares. Ara només portem una mica més de 30 dies de retard -suposo que hauria d’estar content-.
El més curiós, és que fa poc el Gremi d’Editors de Catalunya publicà un informe on es recull que només el 18’80% dels enquestat estava llegint un llibre en català, mentre que el 77’20% ho feia en castellà. A partir d’aquí ja tenim la polèmica servida i els laments per la mala situació de la cultura en català i tots a córrer cap el Palau Marc –seu de la Conselleria de Cultura- a demanar campanyes i suport al llibre en català. S’ha preguntat mai el Gremi quina part de responsabilitat tenen els seus membres si els llibres que més es llegeixen, i que ells decideixen com i quan es publiquen, no estan disponibles en català de forma immediat i poden ser més cars?. És més, amb aquestes obres que tiren tants exemplars s’han plantejat que fins i tot podrien guanyar un pèl menys i vendre’ls més barats per fer, també, país?. Això mai, no fos que se’ls acusés de “discriminar” el castellà. I naturalment, en tot cas que ho pagui el Govern.
Fixeu-vos també quan tinguem l’edició en català, si la trobeu fàcilment a la llibreria. He fet aquesta observació amb la darrera obra del Follet i només entrar a les grans llibreries veus piles i piles d’exemplars en castellà i normalment, en una segona fila més amagada, trobes, per fi, l’edició catalana. I això tampoc es justifica per cap estadística, el mateix estudi del Gremi d’Editors diu que el 93’9% dels enquestat poden llegir sense dificultat un llibre en català.
Què passa, doncs? Que pel que es veu queda malament que un client pregunti si un llibre el tenen en castellà i en canvi resulta la cosa més normal del món que un client hagi de preguntar si aquella obra la tenen en català.
Aprofito per dir, per si havia algun dubte, que el llibre el llegiré en castellà perquè sempre que puc trio la versió original –si l’entenc vaja- però em repateja que una política comercial determinada m’impedeixi d’adquirir un llibre en català en les mateixes condicions que una obra en castellà. Més si parlem d’un autor català i d’una editorial catalana.
En contra de la informació digital 18/abril/2008
Posted by serendípies in biblioteques digitals, Dret de la informació, Recursos d'informació.Tags: plagi, tesis doctorals
2 comments
Haig de dir que encara em sorprenen les actituds d’algunes persones que no acaben de veure clar que es facin esforços per penjar el màxim d’informació possible a Internet. A tall d’exemple, en la notícia de presentació del dipòsit de tesis de la UCM encara podíem llegir aquest comentari: Este tipo de iniciativas es una vergüenza. Con estas cosas, los profesores de otras universidades tienen que estar todo el rato comprobando que sus estudiantes no copien la información de tesis de otras universidades, y los alumnos tienen forzosamente que crear material nuevo nunca antes desarrollado para sus tesis en lugar de reutilizar tranquilamente documentación que le ha prestado alguien “anónimo” de otra universidad. Lo único que van a conseguir es que algo tan fácil como escribir una tesis para que te den el título se convierte en una compleja tarea de investigación de varios meses consecutivos tanto para el alumnado como para el personal docente. Así ya sí que no sé cuándo voy a acabar la carrera.
No és la primera vegada que sento aquest tipus de comentaris. Gent que no vol penjar la seva tesi per por al plagi. Personalment penso que el millor que em podria passar no és que algú em citi, sinó que em plagiï, és a dir, que consideri que el text és tant bo que me’l roben i se’l fan seu, però això és un altre tema.
M’imagino que aquest tipus de persones també prohibirien les revistes electròniques, els llibres electrònics, etc. no fos cas que també es copiessin en una tesi. I ja posats, perquè no anul·lar també la publicació dels suports impressos. Què és pensen, que el plagi és una cosa nova? Els nostres magatzems estan plens de tesis doctorals plagiades, el problema és que no ho sabem perquè és impossible detectar-ho si no disposem de suports electrònics. Ara és molt més fàcil trobar un plagi. El plagi no és un tema nou.
Diu aquesta persona en aquest comentari “los profesores de otras universidades tienen que estar todo el rato comprobando que sus estudiantes no copien la información de tesis de otras universidade”. Cony, amb perdó, i no és obligació del professor està al cas de tot el que es publica sobre la seva especialitat?. El problema és que encara hi ha professors que des del punt de vista informacional són incapaços de crear-se sistemes d’alertes que els informin de les novetats de les seves especialitats. En el món analògic, clar, vivien més tranquils. Amb la informació digital pel mig, la ignorància d’aquests coneixement es fa més patents.
Bolonya i les biblioteques universitàries 16/abril/2008
Posted by serendípies in Biblioteques universitàries, Espacio Europeo de Educación Superior.add a comment
En l’anterior entrada havíem reflexionat sobre com l’anomenat procés de Bolonya transformarà els estudis que actualment cursem els bibliotecaris-documentalistes. I com es veurem afectats els serveis prestats per les biblioteques universitàries?. Aquí només puc expressar la meva opinió, les biblioteques hi tenen una gran oportunitat. En un model clàssic d’ensenyament universitari: aules massificades, aprenentatge amb apunts, exàmens memorístics, etc. la biblioteca només podia oferir uns serveis molt concrets: sala d’estudi, lleixes amb bibliografies recomanades, apunts de professors i exàmens, etc. La imatge de centenars d’estudiants fent colzes aprenent una lliçó teòricament hauria de desaparèixer. Si Bolonya s’apliqués com cal estaríem parlant d’estudiants que fan treballs en equip, que discuteixen, que resolen problemes o supòsits pràctics, que busquen informació i l’elaboraren…. al meu entendre un petit paradís. Aquests etudiants “nous” necessitaran sales de treball en grup, accés a informació electrònica, formació en recerca d’informació, etc. És a dir, canviaran els espais de les nostres biblioteques i els serveis. Clar que farem préstec de llibres, però també caldrà que formem els estudiants en l’ús de la informació (que bàsicament és electrònica). Naturalment que la gent continuarà “empollant” però també necessitaran sales de treball en grup.
La idea de la biblioteca universitària com a CRAI (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació) no és nova, certament. De fet la LOGSE pretenia implantar un model similar a l’educació secundària, però va fracassar. Entre d’altres motius per la falta de recursos com una bona xarxa de biblioteques escolars. Actualment, però, tenim unes bones biblioteques universitàries i sobretot, uns bons professionals. La pregunta és si tothom té clara la necessitat d’implicar-nos en els objectius de la nostra universitat i posar-nos a la seva disposició, participar en el procés d’aprenentatge de l’estudiant i les necessitats de recerca dels professors.. La universitat canviarà i nosaltres també. Certament no podem anar més ràpids que la nostra organització, però en tot cas mai enrera.
Bolonya i la formació bibliotecària (I) 30/març/2008
Posted by serendípies in Formació professional.Tags: arxivística, biblioteconomia, Declaració de Bolonya, documentació, Espai Europeu d'Educació Superior
3 comments
Aquests dies se celebra a Barcelona el congrés de la Associació Europea d’Universitats (EUA). Més de 300 representants d’universitats i rectors es troben a la capital de Catalunya per tractar el que segurament és un dels reptes més importants dels darrers anys per a la universitat, l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Les bases de la definició d’aquesta integració del sistema universitari europeu es coneixen habitualment com el procés de Bolonya. Fa temps que s’està generant al voltant d’aquest procés tota una sèrie de debats i qüestions. Els estudiants catalans, per exemple, han protagonitzat manifestacions en contra d’alguns aspectes del pla; el rectors catalans reclamen més diners per fer el canvis. Però, què és Bolonya i com ens afecta als professionals? quina posició haurien de tenir les biblioteques universitàries?.
Un interessant debat es va poder veure el dijous a TV3 al programa la Nit al Dia i que està disponible a la xarxa.
La intenció dels governs europeus, plasmada en diferents documents acordats el més destacat dels quals és la Declaració de Bolonya, treballa bàsicament sobre tres eixos: harmonització de les titulacions; mobilitat estudiantil i millora de la qualitat de l’ensenyament universitari. Els dos primers aspectes són els que menys discussió han comportat, és necessari que un títol català, per exemple de biblioteconomia serveixi a tots els efectes a Praga, i a l’inrevés, i la mobilitat dels estudiants és ja una realitat en part des de fa temps a través de les beques Erasmus.
La qüestió fonamental en aquest procés és el canvi de mentalitat que es vol fer en allò que respecta a la forma d’ensenyar. S’estan revisant els programes, s’estan revisant les titulacions, s’estan revisant les metodologies docents. És de tots coneguts que l’actual diplomatura de Biblioteconomia i Documentació i la Llicenciatura en Documentació desapareixen com a tals i passaran a ésser el mateix grau de quatre anys amb una càrrega docent de 240 crèdits. A partir d’aquí existirien una sèrie de màsters oficials que han de permetre formar de manera més específica els futurs graduats. El procés no ha estat fàcil. Si el model majoritàriament assumit a Europa ha estat la distribució de la formació en cicles de 3+2 (tres anys de grau + 2 anys de màsters), com que Espanya continua essent diferent va optar finalment pel 4+1/2 (quatre anys de grau més 1 o 2 anys de màster). Tampoc s’ha resolt una veritable integració docent i, si bé es continuaran formant bibliotecaris-documentalistes amb títol universitaris oficials, els estudis arxivístics no s’han incorporat a la “nova titulació”, Tan difícil hagués estat optar per un model d’un grau de tres anys per formar professionals generalistes en la gestió de la informació a biblioteques, arxius i centres de documentació i complementar-ho amb màsters d’1 o dos anys específics en biblioteca pública, arxius patrimonials, biblioteques universitàries, etc.?
Actualment tenim un model que obliga a destinar un mínim de cinc anys per formar llicenciats en Documentació (3/4 + 2) i per rebre una formació especialitzada en gestió d’arxius, a falta d’una titulació oficial, cal accedir al Graduat Superior en Arxivística i Gestió de Documents (2 anys) després de tenir igualment una titulació universitària.
La societat ens demana especialistes en gestió d’informació. Certament en l’època analògica els suports podien separar els àmbits de l’arxivística, la biblioteconomia i la documentació. En l’era digital, on tenim informació digitalitzada aquesta divisió entenc que queda molt difusa i segurament podem trobar més punts en contacte que no pas insistir en les diferències.
A l’hora de proposar titulacions i plans d’estudis, els nostres responsables haurien de plantejar-se la qüestió també des del punt de vist de cost social de les seves decisions. Allargar les titulacions (com el model 4+1) que finalment s’imposarà és més car en termes de finançament de la universitat però també en termes de l’anomenat cost d’oportunitat dels estudiants. Si estem un any més a la universitat “perdem” possibilitat de guanyar diners. Les estadístiques demostren que el problema no es tant el preu de les matrícules com els diners que perd l’estudiant a l’estudiar i no treballar.
En el cas dels nostres estudis, no només se’ns allargarà la formació bàsica (grau) en relació als nostres companys europeus sinó que a més a més s’ha estat incapaç d’integrar els estudis arxívistics en la mateixa titulació. Val a dir que cursos els estudis d’arxivística actualment costa uns 3.500 euros cada curs, quantitat que l’estudiant haurà de pagar directament a més a més del cost d’oportunitat.
Personalment crec que s’ha perdut una oportunitat d’or per solventar els problemes de gestió de la informació de les institucions i les empreses fent un esforç per oferir professionals amb una formació bàsica comuna en biblioteques, arxius i centres de documentació i amb els corresponent màsters oficials (a preus públics) que permetin una especialització en l’àmbit escollit.
Quins són els millors blocs bibliotecaris? 26/març/2008
Posted by serendípies in blocs bibliotecaris, Recursos d'informació.Tags: blocs bibliotecaris
add a comment
Sempre és una qüestió delicada opinar sobre quins són aquells blocs que cal visitar o quins són els millors. Disposem d’un estudi del 2007 de la OEDb (Online Education Database) on es presenta un llistat dels blocs bibliotecaris (de llengua anglesa) més enllaçats. A partir de l’anàlisi de diferents índexs emprats a internet (Google Rank, Alexa Rank, Technorati Authority i Bloglines Subscribers) s’ha puntuat els diferents blocs proposats i es presenta una classificació dels que serien els 55 blocs més visitats.
La futura llei d’educació de Catalunya, la darrera oportunitat per a les biblioteques escolars? 18/març/2008
Posted by serendípies in Biblioteques escolars.Tags: biblioteques escolar
add a comment
El Departament d’Educació va fer públic fa unes setmanes el document Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya Una llei de país. Com el seu nom indica, en aquest document el Departament feia públiques unes consideracions en les que feia una diagnosi de l’estat de l’ensenyament a Catalunya i anunciava sobre quines bases calia redactar una nova llei d’educació. Aspectes concrets del document, com era la possible gestió dels centres de formes diferents a les que estem acostumats, van provocar una gran polèmica que va dur els docents a realitzar una vaga en contra d’una llei que encara no existeix. Les legítimes crítiques al document de bases van enfosquir un debat molt interessant al voltant de si cal fer canviar l’ensenyament a Catalunya i, sobretot, com?. Els professionals bibliotecaris sabem que les biblioteques escolars són una eina clau per a la qualitat docent. Ho han estat en l’època del paper i encara ho seran més en l’època digital. Malauradament aquestes biblioteques no han tingut fins ara un desenvolupament satisfactori. Així, si tothom espera trobar darrera d’una gran universitat una gran biblioteca, ens poden trobar molt bones escoles amb biblioteques més aviat fluixes, més encara, poden arribar a tenir escoles sense bones biblioteques escolars. Naturalment la sola existència d’una biblioteca escolar no fa que automàticament la qualitat pedagògica augmenti, però sí que és pot afirmar que una bona biblioteca escolar és un senyal de bones pràctiques pedagògiques. Certament, en un ensenyament basat en el llibres de text i la memorística és difícil que floreixi una biblioteca que no sigui només un dipòsit de llibres de literatura. Ara bé, en un projecte educatiu que treballa per objectius, que fomenti l’aprenentatge actiu, que es basa en l’aprenentatge basat en problemes, la biblioteca esdevé aleshores fonamental.
De la lectura del document de bases del Departament d’Educació en podem extreure les següents frases:
- Tendim cap a un nou model econòmic que se centra en la gestió del coneixement i, per tant, necessitem un capital humà capaç de transformar la informació en coneixement i de contribuir a un salt decisiu en la innovació tecnològica, amb tot el que comporta d’increment substancial del nivell científic i tècnic del país, i a la vegada de noves formes empresarials i de relacions de treball. (pàg 5)
- [la nova llei] donarà pautes i referents per a l’organització de l’acció educativa i els continguts dels ensenyaments i assegurarà que, en el marc d’autonomia dels centres, els projectes educatius n’ordenin la gestió, la direcció, l’organització pedagògica i els continguts dels ensenyaments… (pàg. 11).
Així doncs, pel que sembla la nova llei d’educació vol fer una millora global de l’educació, des de les pràctiques pedagògiques fins a l’organització dels centres. Sembla certament una oportunitat d’or per reprendre la qüestió de les biblioteques escolar i aconseguir d’una vegada per totes que la nova llei inclogui les referències oportunes necessàries per fer possible el desenvolupament d’aquestes biblioteques. No es tracta de tenir biblioteques escolar perquè sí, sinó perquè unes bones pràctiques docents no es poden fer sense accés a informació, tant per part dels docents com per part dels alumnes.
Caldrà seguir el debat de la llei molt de prop.
La Biblioteca Digital Francesa donarà accés també a llibres amb drets vigents 18/març/2008
Posted by serendípies in biblioteques digitals, Dret d'autor.Tags: biblioteques digitals, Gallica
add a comment
És sabut que una de les claus de l’èxit dels projectes digitals és la correcte gestió dels drets d’explotació de les obres. Les lleis de propietat intel·lectual no permeten la inclusió de documents en una biblioteca digital a excepció de què siguin obres de domini públic (això és que els drets d’explotació han expirat) o que tinguem l’autorització dels propietaris d’aquests drets. D’aquesta forma la majoria de biblioteques digitals “nacionals” comencen normalment per donar accés a obres bàsicament anteriors al segle XX. Certament és un fons interessant per a una part dels usuaris, però segurament no és un fons d’ús general.
La Biblioteca Nacional francesa a través de la seva biblioteca digital Gallica 2 ha encetat una experiència molt interessant: arribar a un acord amb editors de llibres electrònics “actuals” per posar-los a disposició de la ciutadania mitjançant una línia de subvencions específica. Aquest acord ha estat possible gràcies a la col·laboració entre la Biblioteca Nacional francesa, le Syndicat national de l’édition, la Direction du Livre et de la Lecture, le Centre National du Livre, els distribuïdors de llibres electrònics i els editors.
L’acord al qual han arribat el ministeri de cultura francès és de moment per un any i expira el 9 de març de 2009. Com s’indica a Gallica2: “selon le titre et le site partenaire, vous pourrez feuilleter le document gratuitement, le louer pour une durée déterminée, le télécharger sur votre ordinateur, votre PDA ou votre téléphone portable ou le commander en ligne. Le prix de chaque service est déterminé par l’e-distributeur et l’éditeur”.
Per fer possible aquest projecte Centre National du Livre ha creat una línia d’ajuts per a les editorials que vulguin participar en aquest projecte.
El cànon pel préstec comença a caminar 11/març/2008
Posted by serendípies in Dret d'autor.Tags: cànon pel préstec
4 comments
Hom podria observar, sorprenentment, que tot el debat que ha generat el cànon digital no s’ha traspassat també al cànon pel préstec, on bàsicament ens hem quedat sols els bibliotecaris i no sempre amb unanimitat interna. L’única diferència entre un i altre és que el cànon digital el nota la ciutadania quan compra un CD o un reproductor MP3 mentre que el cànon pel préstec l’acabaran pagant els ciutadans de forma indirecta a través dels impostos. La mateixa llei del llibre n’impedeix expressament que les biblioteques el repercuteixin als seus usuaris, no fos cas que els usuaris comencin a fer comptes com s’ha fet amb el cànon digital. On són tots els partits que, bàsicament per treure’n rèdits electorals, han defensat la supressió del cànon digital i després han aprovat la reforma de la llei de propietat intel·lectual que instaura el cànon pel préstec?.
Ja tenim la confirmació que el Ministeri de Cultura ha abonat a CEDRO el pagament corresponent a 2007, en total 1.300.000 euros. Ara ve la segona part, com es pagarà a partir d’ara? Pagaran els ajuntaments, els governs autònoms, el Ministeri?. Com es veurà complicada la feina de les biblioteques en allò que respecta a la gestió de les estadístiques? Quant acabaran cobrant els autors? I als que escriuen en català, gallec o euskera se’ls diluiran les seves dades de préstec en un còmput nacional espanyol?.
Són moltes les preguntes fetes i poques les respostes.
Convidar “de gratis” a delinquir amb el cànon 10/març/2008
Posted by serendípies in Dret d'autor.Tags: cànon digital; còpia privada
add a comment
L’inefable Luis Herrero, del Partit Popular ens animava a tots en plena campanya electoral a delinquir practicant la mal anomenada “pirateria”. Segons aquest eurodiputat, “Os animo a que delincáis. Porque coño, (el canon) ya os lo han cobrado. Si vas a ser un pirata, date el placer de serlo”. Aquest partit ha trobat un filó d’or a base d’intoxicar en aquest tema. No oblidem pas que, de fet, a qui ataquen denunciant el cànon és als suposats amics de ZP (els artistes que el recolzen). No entraré ara a fons en aquest tema, el cànon no és just i cal reformar-lo, però amb la mateixa força cal denunciar les manipulacions que sobre el tema es fan des de l’esquerra i la dreta; de dalt a baix; dels que estan a favor i dels que estan en contra. En Luis Herrero, que és eurodiputat, hauria de saber que la cambra que cada mes que li paga el sou és la qui aprova les directives comunitàries que després fan que els estats hagin d’adaptar aquestes directives al seu ordenament jurídic. Ell ho sap, però no consta que ni ell ni el seu grup parlamentari a la cambra europea hagin presentat cap moció per modificar la directiva i eliminar el cànon, per què? Perquè saben perfectament que els seus col·legues europeus senzillament els dirien “sont fous c’est espagnols” ja que per fer-ho, Europa hauria d’abandonar el Conveni de Berna sobre el tema i abandonar l’OMC, entre d’altres coses.
A més a més, sa senyoria hauria també de ser que no pot convidar a delinquir en aquest tema, perquè precisament no és un delicte a Espanya, ja que les reproduccions sense afany de lucre no són delicte (art. 31 LPI), potser com a molt un il·lícit civil, però en cap cas la fiscalia espanyola està per perseguir internautes per aquest tema, al contrari, el Fiscal General de l’Estat va dictar una circular als fiscal senyalant que no s’havia de perseguir per la via penal aquests actes.
Finalment el Partit Popular, en tota la campanya no ha dit com ho faria per eliminar el cànon; no ho diuen perquè només hi ha una solució, eliminant la possibilitat de fer còpies privades. Això és el que no ens diuen, per eliminar el cànon, i amb la directiva europea a la mà, si salta el cànon, salta la còpia privada, aleshores sí que seria il·legal copiar un CD, fer un fotocòpia, etc sense autorització.
I insisteixo, el mecanisme actual de cànon no és just, però una cosa és la reforma i l’altre la demagògia, almenys amb les lleis a la mà. I certament, les lleis es poden canviar, doncs que comencin, si s’atreveixen, que animin els seus col·legues del Parlament Europeu a derogar la directiva.
Evergreen, un nou sistema de gestió bibliotecària d’accés lliure 10/març/2008
Posted by serendípies in Tecnologia bibliotecària.Tags: Evergreen, sistemes de gestió bibliotecària
add a comment
Els qui seguiu les darreres novetats dels programaris bibliotecaris d’accés lliure ja us podeu apuntar un de nou a la llista, es diu Evergreen. Aquest programa fou creat originàriament pel Georgia Public Library Service i ara s’ha posat a disposició de la comunitat bibliotecària mitjançant una llicència d’accés lliure. Aquest servei de biblioteques l’ha implementat a través del programa PINES (Public Information Network for Electronic Services) i l’usen a la seva xarxa de 275 biblioteques i serveis afiliats de més de 140 comtats. Inclou un total de 9.6 milions de llibres i altres materials que, a més a més, poden ser demanats de forma gratuïta.
